Espanya és un dels països que més malbarata en medicaments, principalment a càrrec de l'erari públic

Medicaments que maten i crim organitzat 

Aquest és el títol del llibre del metge danès Peter C. Gøtzsche, editorial Los Libros del Lince 2014

La presentació a càrrec de Joan-Ramon Laporte, professor de terapèutica i farmacologia clínica (UAB)

El títol d'aquest llibre no és exagerat. Persones que l'han llegit han experimentat una ira creixent a mesura que avançaven pàgines per la clarivident i implacable descripció del professor Peter Gøtzsche sobre pràctiques reiterades de la indústria farmacèutica: extorsió, ocultament d'informació, frau sistemàtic, malversació de fons, violació de la llei, falsificació de testimonis, compra de professionals sanitaris (lloguer, en diuen els cínics), manipulació i distorsió dels resultats de la investigació, alienació del pensament mèdic i de la pràctica de la medicina, divulgació de falsos mites als mitjans de comunicació, suborn de polítics i funcionaris i corrupció de l'administració de l'estat i dels sistemes de salut. El resultat: centenars de milers de morts cada any atribuïbles a l'efecte advers d'uns medicaments que no calia prendre's i al malbaratament de recursos públics (públics, ara per ara, a Espanya).

Faig servir aquest llenguatge fort perquè aquest llibre explica coses fortes, que s'han de saber. A més, les documenta amb precisió.

La indústria farmacèutica és el tercer sector de l'economia mundial, darrere de l'armament i el narcotràfic. Als EUA té uns beneficis quatre vegades més elevats que no la resta de sectors industrials. Els seus directius cobren sous obscens i no són responsables de res que tingui a veure amb la salut. En algun lloc he llegit que el iot del vice-president de Pfizer no cabia en cap port i per això… es va haver de comprar un port. Pfizer és responsable (convicta) de delictes i crims que han costat la vida de milers de pacients. En això no es diferencia de les altres grans empreses.

Com exerceix el seu poder la indústria farmacèutica al món? En primer lloc, exerceix pressió sobre els legisladors (a Washington hi ha més instigadors de la 'big pharma' que de qualsevol altre sector industrial, i qui diu Washington diu el món) per a promoure o blocar lleis.

També exerceix pressió sobre l'Organització Mundial del Comerç, directament i a través del govern dels EUA, perquè s'apliquin al peu de la lletra els seus injusts drets d'exclusivitat sobre medicaments essencials que podrien salvar milions de vides si tinguessin un preu assequible. El preu d'algun d'aquests fàrmacs sols es justifica pel monopoli de vendes que atorga la patent. Us imagineu la satisfacció del Sr. John C. Martin, director de Gilead, que va guanyar personalment cent vuitanta milions de dòlars el 2013, quan va anunciar el 2014 que la Food and Drugs Administration nord-americana (FDA) havia aprovat el seu nou fàrmac sofosbuvir, que 'pot guarir l'hepatitis C' i per al qual ha fixat un preu de més de 80.000 dòlars? Us podeu imaginar el seu goig quan va afegir que al món hi havia centenars de milions de persones que necessitaven aquest medicament? El Sr. Martin es dirigia als accionistes, que són els únics a qui ret comptes (i els confon, perquè la majoria dels centenars de milions d'afectats per l'hepatitits C són pobres, i precisament pel fet d'ésser pobres no tenen accés al fàrmac). I, amb tot, el preu dels medicaments no reflecteix costs, és pura política. Barack Obama mateix ho va reconèixer quan va anunciar al costat del president colpista d'Egipte que en aquest país, especialment castigat per l'hepatitis C, el sofosbuvir costarà sols cent dòlars. Intercanvi sinistre, el de centenars de penes de mort per una rebaixa aplicada a un preu injustament exorbitant (es calcula que el cost de producció del medicament és de 68 dòlars a 136 dòlars).

La indústria farmacèutica ha aconseguit ésser el principal actor de la seva regulació. Els fets demostren que el sistema actual de regulació de medicaments, inspirat per un organisme, la ICH en la sigla en anglès --constituït per l'agrupació de les grans companyies i les autoritats reguladores dels principals països consumidors (i a la vegada fabricants: EUA, UE, el Japó), i en què ni tan sols l'OMS no té vot--, constitueix una amenaça per a la salut pública. Als països rics les malalties causades per medicaments ja són la tercera causa de mort, després de l'infart i el càncer. Als països no tan rics, ni se sap. Les agències reguladores s'han convertit en servidores de la indústria; a desgrat del frau generalitzat de les companyies farmacèutiques en els assaigs clínics i més estudis, donen per bons els resultats, evidentment maquillats, que se'ls presenten.

La indústria farmacèutica dedica enormes recursos a influir en els grans mitjans de comunicació, amb la complicitat d'experts retribuïts directament o indirectament per les companyies. Cal recordar l'alarma social sistemàtica sobre plagues fantasma com la grip A, l'osteoporosi i el colesterol.

La indústria farmacèutica exagera de manera generalitzada els suposats efectes beneficiosos dels seus medicaments, davant els reguladors i els professionals mèdics. Per això comet frau en el disseny, en l'anàlisi, en la interpretació i en la presentació dels resultats dels assaigs clínics; i, si convé, n'oculta els resultats. Com han reconegut els ex-directors de New England Journal of Medicine, British Medical Journal, JAMA i més publicacions, compra i corromp el contingut de les revistes mèdiques. Oculta o minimitza la incidència i la gravetat dels efectes indesitjables dels fàrmacs. Mentre la seva patent és vigent, promou l'ús dels seus medicaments en indicacions que, per manca de proves, no són autoritzades.

En trenta anys d'investigació sobre l'ús de medicaments a Catalunya, a Espanya i al món, a la Fundació Institut Català de Farmacologia hem comprovat i documentat repetidament aquest consum exagerat, innecessari i immoderat, i n'hem detectat també els efectes perjudicials sobre la salut pública.

A banda un esment a la ridícula demanda de MSD contra Butlletí Groc per un article que explicava veritats sobre el medicament Vioxx, Gøtzsche no descriu escàndols ocorreguts específicament a Espanya. Podria semblar que a Espanya les activitats de promoció de la indústria farmacèutica són ètiques, es regeixen pel rigor informatiu, donen una imatge equilibrada del medicament i mai no promouen l'ús en indicacions no autoritzades. Podria semblar que les companyies no influeixen en les societats científiques, els comitès redactors de guies de pràctica clínica, els departaments universitaris i grups d'investigació ni tampoc els càrrecs públics. Però no: Espanya és un paradís per a la indústria

De fet, Espanya és un dels països que més malbarata en medicaments, principalment a càrrec de l'erari públic. Contra allò que els nostres càrrecs públics afirmen repetidament, des del 2010 la despesa farmacèutica ha continuat augmentant, perquè la factura dels medicaments hospitalaris creix a un ritme del 20% anual i ja representa un terç de la despesa total en farmàcia. Espanya és el país europeu que dedica un percentatge més alt de la seva despesa sanitària en farmàcia. Espanya és el país europeu on els nous medicaments (protegits per patent, més cars, no necessàriament millors, i de seguretat incerta) són captats amb més rapidesa pel sistema sanitari. El nostre sistema de salut no selecciona medicaments segons l'eficiència, els efectes indesitjables, la comoditat i el preu. És un comprador babau de fum a preu d'or en el mercat mundial de les tecnologies. Les relacions de la indústria amb les societats mèdiques i amb els metges pràcticament no són regulades. Les enquestes indiquen que tant els metges com els seus col·legues universitaris, investigadors, gestors i directius, no tenen majoritàriament consciència del patiment que causen i dels recursos que malbaraten.

Llegiu aquest llibre i veureu que no exagero. El recomano especialment a legisladors, polítics, gestors, directius, professionals sanitaris i estudiants de ciències de la salut. El podeu llegir seguit o saltant capítols. Espero que us ajudi a potenciar la vostra autonomia de pensament i a allunyar-se del pensament únic que les companyies farmacèutiques imposen a la medicina i a la salut pública. Aprenguem a dir simplement: 'No, gràcies.'

Joan-Ramon Laporte, professor de terapèutica i farmacologia clínica (UAB)