Dimecres al matí va morir l’intent de reforma de l’Institut Català de la Salut (ICS) concebut pel seu president, Josep Prat. Creat el 1983, amb el vot unànime del parlament català, l’ICS és l’organisme central del sistema sanitari català. Almenys en un futur previsible, no podrà ser transformat en vint-i-dos empreses privades, com volia Prat.
Mas va ser d’un agosarament delirant en nomenar Prat, per “reformular” (semànticament, destrossar) un ICS qualificable de franquista, ingestionable i “un, gran i lliure” (parafrasejant la bajanada franquista). Ell no l’ha sabut gestionar, ni reformar.
L’odi de Mas i dels seus contra el model sanitari que es trobaren quan arribaren al poder és tan visceral –i tan central en el seu desig de control social– que certament hi haurà més atacs contra l’ICS. Saben que és la peça clau, el cor, el nucli, la sala de màquines. En destrossar-lo es carregarien el sistema. Però ha fallit el primer intent, el de Prat, que volia ser ràpid, consistent a trossejar-lo en 22 empreses privades. Ha fracassat per la seva incompetència i extrema gosadia.
Segurament hi haurà més intents. Però seran diferents. De moment, avui no es veu que la Generalitat sigui tan sols capaç de formular-los jurídicament. Ara bé, cal fer-los-hi confiança quant a crear més enrenous, en els quals l’assistència sanitària real i efectiva en continuarà sent deliberadament la víctima.
Des del primer moment, la Generalitat va evitar elaborar un discurs sanitari i un full de ruta coherents i possibilistes. Va optar per culpabilitzar gratuïtament el personal sanitari, mentre donava cops de destral en totes direccions. Li era indiferent el dany palès que causava a la salut de la població. També hi va estar absent el cost real de la sanitat. Només va voler que fos més barata, a curt termini, per a les finances públiques. Però acabarà sent més cara per a tots, com he argumentat tantes vegades, atès que serà més disfuncional. Tampoc s'hi van tenir en compte les possibilitats normatives, és a dir jurídiques, com ara s’ha constatat. Hi perdran la salut i també l’Estat de Dret, per no dir res del dret a la informació, tan descaradament ofegat.
Aquest fracàs jurídic i polític és una altra bufetada per a Josep Prat. Se suma als procediments judicials que l’afecten i al desastre sanitari i econòmic que ha deixat a Reus. Aquesta ciutat ho patirà durant un nombre incalculable d’anys.
La derrota formal del pla de Prat, consistint a substituir l'ICS per 22 empreses privades, es produí en el curs d’una gran reunió celebrada a la seu de la conselleria. Insòlitament, Prat no hi va assistir. Ni Joaquim Casanovas, director general de l’ICS. En canvi, hi havia una desena d’alts càrrecs de Salut, Economia i Finances i Funció Pública, així com Jaume Benavent, director general d’Afers Assistencials. No hi havia cap representant de PricewaterhouseCoopers, la multinacional que Prat havia escollit, des de l’ inici, perquè l’assessorés en la destrucció de l'ICS com a ens públic.
Inviabilitat jurídica del projecte Prat
Tots coincidiren en la inviabilitat normativa del projecte. Per dur-lo a terme hagués calgut una nova modificació de la llei de l’ICS, possibilitat descartada per Artur Mas i Boi Ruiz, per raons polítiques òbvies. Ja en tenen prou amb l’enrenou existent, al qual s’hi acaba d’afegir l’escàndol centrat en l’ Hospital de Sant Pau de Barcelona.
El pla de Prat va romandre molt de temps secret, malgrat que hi havia hagut una filtració periodística parcial. Els diputats del PSC Marina Geli i Josep M. Sabater aconseguiren que Ruiz finalment el remetés al Parlament, després de setmanes de reclamar-lo. Qui això escriu en va poder revelar el seu contingut el passat nou de febrer. Es pot aconseguir a la web del Parlament: tràmit 320-00095/09, registre d’entrada 41967. Té 32 pàgines. Porta per títol “La governança de l’ Institut Català de la Salut”.
El document era d’una brutalitat, un paternalisme i una demagògia impropis en un text adreçat a un legislatiu. Usava el mot “kontrol” (amb k) i expressions arrogants, com “la reformulació de l’ICS vol dir un gir de 180 graus”. Al cap i la fi, haurà estat un gir de 360 graus, en quedar com abans, pel que fa l’objectiu llavors confessat: la privatització pura i dura de l’ICS, equivalent a la destrucció del sistema públic català de salut. Boi Ruiz va gosar declarar, en seu parlamentària, acreditant així que les bigues del Palau del Parc de la Ciutadella són resistents, que l’ ICS és “un dels pocs reductes del franquisme”. Cap diari català no ho recollí. Només ho feu l’ABC.
Era fàcil ubicar ideològicament i fàcticament aquella operació, concebuda personalment per Prat i aprovada al més alt nivell de la Generalitat. Era una adequació a nivell català del que el propi Prat havia efectuat a Reus amb el hòlding municipal Innova. Ara aquest té un endeutament oficial de 202 milions d’ euros, és a dir 33.532 milions de les antigues pessetes. Va anar del canto d’un duro que aquella diguem-ne epopeia de Prat quedés soterrada. Ho vaig explicar, en primícia, fa mesos i, lamentablement, per ara, amb més detall que ningú. El tema està sotmès a consideració judicial, en l’ordre penal.
El pla de Prat l’han ensorrat finalment els funcionaris dels tres Departaments esmentats. Han imposat el que sempre havia estat evident: l’antijuriciditat del projecte, exceptuat el cas que hi hagués un canvi legal profund. Això hagués implicat un cost polític immens.
Curiosament, a la Generalitat, i respecte al pla Prat, finalment ha succeït el que també va acabar passant-li al mateix Prat a Reus, respecte a Innova. Ha estat finalment el funcionariat el que li ha parat els peus i ha liquidat la seva insolència antijurídica. Ara bé, perduren dos pèssims poders polítics. Un el constitueixen Artur Mas, Germà Gordó i Boi Ruiz a la Generalitat. L’altre, l’incompetent alcalde Carles Pellicer (CiU) a Reus. La demagògia antimetges i antifuncionaris ha petat a les mans de CDC. No podia ser altrament. CDC rebrà més estralls, sempre de rebot. Hi ha de tot a tot arreu, però un cop més, aquí i ara, els funcionaris han demostrat ser millors i més dignes que els dirigents polítics.
En els darrers dies, les anades i vingudes respecte a què fer amb l’ ICS han estat constants. Hi ha hagut informes jurídics molt contraris als plans de Prat. El que no s’entén és que s’hagi tardat tant a posar sobre la taula el que sempre havia estat evident. Està clar que la pèssima relació personal existent entre Prat i Ruiz també hi ha ajudat. També ha quedat palesa la verticalitat i l’autoritarisme intern de l’actual Generalitat. El projecte de Prat era com el rei nu del conte de Hans Cristian Andersen. Ningú gosava dir el que era evident, per por de caure en desgràcia o de ser marginat. Resulta que 175 anys després de la publicació d’aquell conte, ja deliberadament exagerat, la Generalitat el converteix en una realitat fàctica.
Per dir-ho en termes futbolístics, Prat acumula més targetes vermelles que ningú de la Generalitat. Un dia o altre els procediments judicials que l’afecten, sorgits a Reus, es concretaran en accions públiques concretes. S’entén que des de la política es neguin mitjans a l’administració de justícia.
Es va partir de l’apriorisme de voler destruir la sanitat pública, tot i beneficiant els amics (polítics i econòmics) del sector concertat. Es trià Josep Prat per la seva experiència a Innova. El fet que Prat fallís espectacularment, en una empresa més petita que l’ICS, va servir, ai las, per confiar-li la reformulació de l’ICS, l’empresa pública més gran de Catalunya, amanint-ho d’entrada d’incompatibilitats a dojo, avui sotmeses a consideració judicial. No es podia fer pitjor.
Muntatges privatistes primitius
Ara bé, la força de Prat rau en el fet que, encara ara, o potser més ara que abans, ningú raonable vol assumir la seva funció. O, en tot cas, no vol dur-la a terme amb la brutal rapidesa que ell va concebre. A la vegada, la situació política és pitjor: les idees del ministre Montoro són antagòniques dels muntatges privatistes primitius de Prat i, en definitiva, de la Generalitat. No és que el PP no vulgui privatitzar res, ni que sigui un model de juridicitat. Però l’olla de grills és més palesa a Catalunya, que –petit detall– resulta ser la comunitat on s’ha retallat més en sanitat, malgrat el que es va sabent de la resta d’ Espanya.
Aquesta veritat lapidària CDC la vol amagar reprenent, de manera que no podia ser més demagògica, el concepte, oblidat durant mesos, de Servei Nacional de Salut, com ja vaig exposar en la meva darrera col·laboració. Gosen intentar fer creure que les retallades són només cosa del govern central. S’hi atreveixen perquè el seu pes en la comunicació pública és tan esgarrifós com la grandària del seu fetge.
Hi ha diverses maneres d’ensorrar una sanitat pública. Una és destrossant-li el pressupost. L’altre, excloent-ne persones. Una tercera, retallant de dret o de fet (amb les brutals llistes d’espera) les prestacions. Una més, imposant-hi copagaments. A Catalunya, en pocs mesos, s’han aplicat totes les mesures al·ludides, a base a un foc creuat en el qual les canonades de la Generalitat han estat superiors a les pròpies de totes les altres comunitats i, finalment, complementades per les provinents del govern central. Tot ha anat acompanyat de maniobres de distracció informativa descarada, també pitjors a Catalunya que arreu.
A Catalunya, la davallada sanitària ja ha beneficiat les mútues. Aquí hi havia un 25 per cent de població amb doble cobertura, una de pública i una altra de privada. Aquesta darrera hauria augmentat un tres per cent. Però molts assegurats que tenien diverses pòlisses a més de la de salut (com la de vida, de robatori, d’incendi, de cotxe, etc.) n’han anul·lat o reduït alguna o algunes. Les faves estan comptades i són molt poques.
Una altra dada col·lateral consisteix que l’ensorrament del nucli de poder sanitari de la Generalitat (Ruiz, Prat i companyia) ha fet proliferar els aspirants a nous regnes de taifes, que històricament només foren signe de decadència. És impossible argumentar que els reialmes de taifes que estan al caure seran millors que el que ja teníem.
Un nou aspirant a reietó sanitari –o a reietó sanitari més poderós– és Josep M Piqué, director general de l’Hospital Clínic de Barcelona. Aquest fa tàndem – utilitza– l'exconseller de Salut Xaver Pomés, sempre poc il·luminat per l’Esperit Sant, en particular quan fou un pèssim conseller d’Interior. Piqué vol gaudir d’encara més poder. Com tants d'altres, veu que es desfà el model que hi havia i no es crea res de seriós ni equitatiu per substituir-lo. Això li ha obert la gana. De poder, és clar. S’ha obert la veda per als àvids de tallar més bacallà i de tot allò que això comporta. Quant a millorar l’assistència sanitària, o de com a mínim no empitjorar-la, és un tema que avui no toca, com solia dir l’inefable Jordi Pujol.
Paral·lelament, com ja ha informat Eldebat.cat, els mulladers sanitaris, per no dir escàndols purs, com el centrat en l’Hospital de Sant Pau de Barcelona, van sortint a la llum, finalment i sortosament. Sens dubte, en queden molts de pendents. La caixa dels trons roman oberta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.