El galimaties sanitari català encara ha empitjorat. El manteniment de la taxa d'un euro per recepta sembla un deliri. Fer-ho també ha incrementat el desgavell sanitari intern de la Generalitat. El govern central incideix en el tema sanitari amb més miraments que la Generalitat, si bé amb expectatives d'èxit dubtoses. A causa del desori sanitari català, les enquestes d'opinió en curs d'elaboració mostren la pèrdua d'expectativa de vot de CiU. El propi Mas telefona empresaris per demanar-los que comprin deute de la Generalitat. En canvi, el Col·legi de Metges de Barcelona (COMB) recomana que els col·legiats confiïn en Andbank i Josep Arimany es distancia de Jaume Aubia. La sociovergència col·legial, i la sanitària en general, es donen per mortes. Això obra noves perspectives. Però tothom està a l'espera del moment que Mas, vista la situació creada pels seus propis errors, opti per una fugida endavant referendària, sobiranista o fiscalista.
Avui i aquí, no està clar si la sanitat és una part de la política, o bé aquesta és objectivament una part de la sanitat. Com vaig escriure sis mesos i moltes desenes d'articles enrere, el tema perdurarà. A Catalunya es continuarà revelant que no hi havia un oasi sanitari, sinó un mullader monumental, emparat per una total opacitat. Ara bé, el follet sortit de la làmpada d'Aladí ja no hi podrà retornar mai més. Fa anys que un problema recurrent és l'atracció econòmica –sovint clànica– generada pel fet que la sanitat sigui la partida més gran del pressupost català. Vaja, la pela. Hi ha mel i mosques, aquestes fins ara invisibles.
Mas s'havia muntat una pel·lícula el guió de la qual ha desaparegut en combat. Ara només improvisa, sense tenir la dignitat d'admetre que estava errat. Mai ni enlloc s'ha pogut muntar una retallada tan brutal tan ràpidament, sense un debat parlamentari profund ni una participació dels sectors afectats. Per enèsima vegada, ha quedat clar que el sobiranisme casolà –tampoc mai precisat conceptualment– és una fugida del món i de la realitat. Una realitat que mostra els catalans en una situació sanitària pitjor, entre altres coses per més cara, que els altres ciutadans de l' Estat. És una realitat notarial.
El maximalisme sempre és un perill per la democràcia. Els maximalistes la menyspreen afegint-hi l'adjectiu 'formal'. S'ha vist amb l'increïble anunci del portaveu de la Presidència de la Generalitat afirmant que incompliria la moció parlamentària que estableix un control de les partides pressupostàries, cosa que dificultava les retallades sanitàries.
Aquesta setmana es veurà què en diu el Parlament. En tot cas, quan el legislatiu queda per sota de l'executiu ja no estem en democràcia. CDC gosa anar per aquest perillós camí perquè confia en el suport d' ERC. La història mai no es repeteix igual. Però ara ERC permet recordar el paper dut a terme en relació al grotesc cop de força del 6 d' octubre del 1934 per Estat Català, llavors soci permanent d' ERC. Sense aquella aventura potser no hi hagués hagut la darrera guerra civil. (Vegi's un llibre imprescindible: 'Abans del 6 d' octubre' d' Amadeu Hurtado, Quaderns Crema, Barcelona, 2008).
Boi Ruiz i el Principi de Peter
Veure Boi Ruiz a la TV facilita la comprensió de tot, en particular del Principi de Peter, que exposa el nivell d'incompetència. El resultat és la reiteració d'un fet exposat aquí des de fa setmanes: la paràlisi de l'administració sanitària catalana. El maximalisme retallador ha generat un col·lapse. Tot va pitjor que abans de les retallades. Els alts funcionaris estan bocabadats, mentre els professionals sanitaris catalans s'han posat més d'esquenes que mai, com a conseqüència de les patacades i dels menyspreus rebuts. Els usuaris també. Aquests creuen que no hi poden entendre res perquè estan fora del marc orgànic. Però s'equivoquen: des de dins de la sanitat tampoc no s'hi entén res.
Per posar un exemple, resulta que immediatament després de l'anunci de les noves mesures sanitàries espanyoles, Boi Ruiz va manifestar a col·laboradors directes seus que, degut a aquella mesura, calia retirar la taxa d'un euro per recepta. Però des de la presidència de la Generalitat es va decidir mantenir-la, sense cap reflexió. La reiteració de pagaments farmacèutics ha causat un malestar general, des de l' esquerra a la dreta, incloent-hi –i això és molt nou– la indústria farmacèutica i els farmacèutics, un món fins ara proper a CDC.
Artur Mas ha optat pel diluvi. Creu que l'arca de Noè d'un referèndum sobiranista, o fiscalista, o el que sigui (en funció d'assolir un vot favorable) el salvarà en el darrer moment. Si hi vota només un 30% del padró (no pas del cens electoral, que seria menys) seria un fracàs. Mas juga més que mai a tensionar-ho tot, malgrat que la bàrbara afirmació de Lenin de “quant pitjor, millor” ha estat històricament un desastre. Creixen les possibilitats que Mas encarni un llarg període d'oposició i un de curt de govern. Prop d'ell molts ho veuran bé, en primer lloc Jordi Pujol. Tot pot ser perillós, atès que avui el "partit" de fet que més augmenta és el de l'abstenció. Però Mas creu que no pot permetre's l'erosió permanent de la seva imatge, malgrat la utilització dels ben seus medis públics i els dels amics, que assumeixen cotes d'indignitat inexistents des del franquisme.
Mas ha volgut fer creure que tot provenia d'un controvertit deute de l'Estat a la Generalitat, situat entre 700 i 900 milions d' euros. La veritat és que les necessitats immediates de Mas són de l'ordre de 30.000 milions d' euros, essencialment per excés de despesa per part de l'ens català. O sigui que aquell complex deute, de càlcul extremadament complex i del qual alguna part es pot pagar aviat, és una gota d'aigua en un oceà de 'malgoverno'. Certament hi ha culpes per part del Tripartit, però també dels anteriors governs pujolistes. Una solució definitiva seria establir una norma com la que afecta a tots els Estats ('länder') alemanys segons la qual la seva contribució a l'Estat federal no pot superar un percentatge del PIB de cada Estat, o, en singular, 'Land'. S'acabaria el que pot resultar una cançó de l'enfadós, d'ús utilitari en tots els temes, per diferents i complexos que siguin.
Reforma sanitària del PP “amb més seny”
Rodejats de tota mena de generalitats polítiques, ens podem encaminar vers un augment de la despesa sanitària. Pot ser així a curt termini, a mig termini i sense cap dubte a llarg termini. Així, el pressupost català de despesa farmacèutica d'aquest any és un mer paper mullat. A la vegada, l'atenció sanitària continuarà caient, amb les seves conseqüències respecte a la qualitat i la durada de vida. Aquestes darrers dades tardaran més a poder-se constatar, però resultaran demolidores. Per això les eleccions anticipades semblen ser una certesa.
En el pla moral, la reforma sanitària estatal del PP té un mèrit immens en relació a la de Mas, Germà Gordó, Josep Prat i Boi Ruiz. Per part del PP, hi ha una certa consideració de l' equitat, principi elemental en tota democràcia moderna. A Catalunya, ningú de CiU ni tan sols hi ha fet mai referència. No és l'única diferència. També ho és la filosofia. Mirant-ho des de totes bandes queda clar que, objectivament i sanitàriament, és molt millor estar sota el poder de l'Estat espanyol que de l'actual Generalitat. Alts càrrecs sanitaris de l'època Pujol i altres del Tripartit hi coincideixen. Mas “se situa molt més a la dreta que el PP”, em diu un director general sota Marina Geli, mentre que en la reforma del PP “hi ha més seny, reflexió i moderació que en la de CDC”, afirma un director general amb el conseller Josep Laporte. És un tema cabdal, respecte al qual caldrà retornar.
D'entrada, les retallades salarials de la Generalitat no tenen comparació amb les meres congelacions de sou estatals. És un fet a destacar, perquè ja abans de les retallades els sous dels metges catalans eren els més baixos de totes les comunitats autònomes. Una de les justes conseqüències és que arreu d' Espanya els metges estan més disposats a buscar formes d'entesa i vies de diàleg que aquí, on han estat insultats a dojo pels polítics i els serfs de la gleva mediàtics de la Generalitat.
L'aplicació pràctica de les mesures farmacèutiques es presenta complicada. Pot originar més despesa suplementària que no pas estalvi. Els farmacèutics estan escruixits i tenen raons per estar-ho. No creuen que en dos mesos es pugui muntar un canvi tan complex. A curt termini és comprensible que els metges catalans es dediquin a signar moltes receptes. En haver-los-hi retallat les DPO –Direcció Per Objectius– que beneficiava més a la Generalitat que a ells, no tenen massa interès de moderar el receptar. Boi Ruiz va retallar irracionalment aquell complement salarial perquè, com he escrit mil vegades, les retallades tenien la finalitat primera i principal de destruir la sanitat pública, en benefici de la seva, la privada concertada.
Un altre aspecte perillós de la reforma del PP és treure l'assistència als immigrats sense papers. Hi ha estudis publicats que mostren com els immigrants són poc usuaris de la sanitat, excepte en parts i d'urgències, de les que lògicament continuaran gaudint. El que més en patirà és la prevenció. També pot afavorir l'aparició de brots epidèmics. Les malalties ignoren els límits administratius, ans al contrari: si sorgeixen en medis humils es propaguen més ràpidament, per raons físiques òbvies, que si apareixen en un barri benestant. Una altra qüestió, en la que és just intervenir, cosa que la Generalitat no havia fet, és el “turisme sanitari”.
Mas, captant subscripcions de deute
En tot cas, eldebat.cat ha sabut que la situació econòmica de la Generalitat és tan dolenta que el propi Artur Mas ha estat trucant desenes de grans empresaris catalans demanant-los-hi que subscriguin deute de la Generalitat. En podria precisar el nombre concret d'un grup concret, però això podria posar en perill la meva font. Tot comença per una trucada al responsable d'un dels grups. Si el contactat diu que sí, que comprarà deute, li donen les gràcies i li diuen que Mas ja el trucarà o l'escriurà. Si n'és refractari, rep una trucada personal de Mas.
Un dels informants –i receptor de la insòlita trucada de Mas– em diu: “Abans de la trucada potser hagués subscrit una mica d'aquell deute, però ara no ho faré. Precisament el fet que el propi Mas m'hagi trucat m'ha fet témer que mai no recuperaré els diners”. La psicologia social és una ciència complicada. També se'n ha de saber.
Aquella implicació personal de Mas contrasta amb el contingut d'una carta de data 10 d' abril, amb encapçalament de 'MED' (és a dir el Grup Med, conjunt d'empreses del Col·legi de Metges de Barcelona, COMB) i d'"Andbank, Private Bankers", un dels tres bancs presents al COMB. Insòlitament, la carta va signada pel propi Jaume Aubia Marimon, autèntic home fort de la junta directiva del COMB en els darrers trenta (sic) anys. N'és membre no electe, amb poder omnímode, fent tàndem amb el vicepresident, Jaume Padrós. Tots dos són figures clau de CDC. Padrós en va ser diputat. Però de sempre la figura dominant és Aubia, des de l'ombra.
El banc andorrà –fins fa unes setmanes, Andbanc, i des d'aleshores amb el nom citat– té la seu a Luxemburg, segons especifica la carta d' Aubia, en el número set del carrer Robert Stumper. Segons la carta, té “més de 80 anys en el sector”.
Això és discutible. En efecte, segons el 'Diccionari Enciclopèdic d' Andorra' d'Àlvar Valls (Andorra La Vella, 2006), Andbanc (ara Andbank) nasqué el 2001 de la fusió del Banc Agrícola i Comercial d'Andorra, creat el 1930 i la Banca Reig, creada el 1956. El primer tenia una àmplia xarxa internacional, en especial en paradisos fiscals, i sembla que força comptes oberts per espanyols, beneficiats per la pràctica absència de fiscalitat andorrana.
Carta col·legial a favor d' un banc andorrà
Aubia escriu també, respecte a Andbank, que “amb seu a Luxemburg i present a 13 països, l'entitat desenvolupa amb total independència la seva activitat” Ara bé, Aubia no precisa que on la seva presència és més destacada és a Panamà i a Les Bahames, centres de naturalesa financera ben qualificable i prou coneguda. A més, en la carta el mot “independència” apareix molt destacat, en tinta vermella. No precisa si es tracta d'"independència" en relació a autoritats financeres com les espanyoles i les europees.
La carta també afirma que Andbank “és un dels bancs privats més sòlids del sector (per cert: quin sector? L'andorrà? El panameny? El luxemburguès? El bahamià? ), amb una ràtio de solvència superior al 23 per cent”.
Aquesta darrera dada permet sospitar que Andbank no deu d'invertir massa a Catalunya ni a Espanya, sinó més aviat captar-hi fons. Aquest és el banc preferit i aconsellat per Aubia, en nom d' un COMB presidit 'de jure', per Miquel Vilardell però portat 'de facto' per Jaume Aubia, del tot emparat pel vicepresident Jaume Padrós. Fonts col·legials expliquen l' interès d'Aubia per la possibilitat de que així pugui esdevenir membre del consell d' administració d'Andbanc, com ja ho va ser d'un altre banc dels tres del Col·legi, Fibanc.
A favor d' Andbanc no solament hi ha hagut la inefable i significativa carta d'Aubia. També hi ha hagut trucades comercials, des del COMB, instant metges a dipositar els seus diners a Andbank.
Una d'aquestes trucades va ser rebuda per Josep Arimany, membre de la junta del COMB, no elegit, sinó pel fet de ser director gerent del Servei de Responsabilitat Professional del COMB. En l'ordre polític, Arimany és dirigent d'Unió Democràtica de Catalunya (UDC), amb molt poder sectorial a Vic, on exerceix de metge. També és metge forense, ben relacionat amb membres de la judicatura i amb els cossos de seguretat, fets gens menyspreables per a una entitat (el COMB) amb activitats i funcions fàcticament absorbents, per usar una expressió consagrada en Dret Administratiu. Arimany va rebre la medalla del Mèrit Policial dels Mossos d'Esquadra. Passa per ser una persona clau en determinats àmbits de poder institucional.
A Arimany el trucà, un dia de fa poc, al voltant de les vuit del vespre, a casa seva, una comercial de l'immens conglomerat financer del propi col·legi. L'empleada li oferia un o diversos dels productes financers arribats al COMB de la mà d'Aubia. Això va fer que Arimany es molestés molt. Se semblava al fet que a un conseller d'un banc un comercial li oferís obrir un compte a la seva pròpia entitat.
Com a conseqüència d'aquell fet, acreditatiu de qui i com mana, Arimany va muntar una reunió de directius mèdics, al propi COMB, on es va malparlar de “la segona planta”, que és on es troben els tres bancs introduïts per Aubia al COMB, així com un bon despatx, com a assessor, sembla que amb un sou d'uns 25.000 euros a l'any, per a l'expresident del COMB Miquel Bruguera. L'eix de les crítiques dels reunits per i amb Arimany era que no es pot permetre el gran domini del COMB per la seva part financera, la d' Aubia.
Dissidències dins del col·legi de metges
Algunes fonts indiquen que Arimany comença a veure que el poder d'Aubia trontolla i que Vilardell s'està ofegant, víctima de la seva indecisió, o del seu poc responsable 'buonismo'. Aquest mot, com afirma un gran diccionari italià, implica que “no (s'hi) va més enllà de les crides moralitzadores, només capaces de produir compromisos confusos i de baix nivell”. Hi pot haver temps per a tot, però no sembla que les crides o els sermons moralitzadors siguin el que s'escau davant unes retallades sanitàries sense precedents enlloc, pel seu abast i per les seves constants actituds injurioses per a tot el personal sanitari, els metges en primer lloc. Són unes retallades concebudes i executades amb finalitat i mètodes clànics pel partit de les dues persones (Aubia i Padrós) que dominen el COMB.
Pel que fa als “compromisos confusos i de baix nivell”, ben comparables a les conxorxes, tot indica que han mort víctimes de l'exposició pública del que fins ara ha estat un model d'opacitat, ja sigui la de Josep Prat a Innova o la del COMB. En els dos llocs les auditories de gestió brillen per la seva absència. Per tant, sembla que calen, i més en temps de retallades sanitàries i d'insolents menyspreus de la Generalitat envers els professionals de la sanitat.
Una important font del PSC em diu que “cal fer foc nou”. Ho fa pensant no només en la política immediata, sinó respecte a haver de replantejar errors vells de fa molts anys. La font em fa saber una dada esgarrifosa. Resulta que quan el 2003 Marina Geli va ser nomenada consellera de Salut va anar d'un pèl que no fos preferit, en comptes d' ella, l'inefable Josep Abelló, exalcalde socialista de Reus, un pare i gran potenciador de l'esgarrifós hòlding Innova, persona que va portar Josep Prat a la sanitat pública i, per damunt de tot, l'històric home clau del Consorci Hospitalari de Catalunya, esdevingut Consorci de Salut i Social de Catalunya, conegut per "conxorxi". Aquest és la pitjor mare dels pitjors ous del desastre sanitari.
Malgrat això, en una recent col·laboració en aquest mateix diari digital vaig exposar com Abelló acabava d'efectuar contactes, a alt nivell del PSC, per intentar recuperar el seu paradís perdut, o millor dit, la sociovergència sanitària perduda. Ara puc afegir que no ho aconseguirà, en absolut.
La concertada, poder a l'ombra de sempre
Vaja, que amb set anys de diferència la sanitat concertada –el gran poder de fet, també opac– ja havia intentat la mateixa jugada que l'altra branca de la concertada –la Unió Catalana d'Hospitals– va imposar amb el nomenament del seu president, Boi Ruiz, com a conseller de Salut. Vistes aquestes noves dades, resulta impossible negar que no hi ha alguna cosa estructuralment mal feta en la sanitat catalana. Rau en concret en les relacions entre la Generalitat i la XHUP, és a dir el conjunt privat i municipal dit “Xarxa Hospitalària d'Ús Públic”. Pot ser d'“ús públic” (cada dia menys), però segur que és de pagament públic i de benefici privat, amb escàndols esgarrifosos afegits.
Si hi som a temps, algun dia caldrà replantejar aquesta relació. Ara ha assolit el predomini del poder privat respecte a la sanitat catalana i fins i tot de la política sanitària (avui estancada) de la Generalitat de Mas. La liquidació, per desfuncionament i desvergonyiment, del poder opac d'Aubia al COMB pot ser una primera pedra de noves polítiques, transparents, no partidistes ni clàniques.
Tot indica que el PSC ja ho entén així i considera seriosament formar part d'una candidatura d'àmplia entesa per impedir la continuïtat d'Aubia i de Padrós. També cal evitar un canvi només de persones, per un Arimany, o algú que es vulgui desmarcar d'un model que encara pot tenir molts fets insòlits que treure a la llum.
Les eleccions col·legials són el 2014. Generaran moltes preguntes, relatives a temes variats. Un pot ser l' ingrés extraordinari de 450.000 euros com a “comissions futures” efectuat per Fibanc en el pressupost del 2011. Això va permetre tancar-lo en equilibri.
Un tema més important és aclarir millor la liquidació del pas, fa anys, d'una companyia asseguradora a una altre, en relació a la responsabilitat professional. De manera genèrica, es tracta de la provisió en el contracte de reassegurament establint que el reassegurador continua sent responsable per les pèrdues en el moment de la finalització del contracte que pugui resultar de fets succeïts després de la data de terminació. Repeteixo que és un concepte ampli, amb formulacions variades. Generalment cal provisionar un fons important per preveure incerteses. És indiscutible la necessitat de transparència, atesa la presència del COMB, organisme de dret públic, i també el paper de la Generalitat, en tant que proveïdora sanitària.
Es tracta d'una clàusula dita de 'run off', que es podria traduir fàcilment per 'de sortida' o de finalització legal. En tot cas, tot indica que el tema seria de molts milions d' euros, amb possibilitats de bones comissions d'intermediació. No és res secundari, ans tot el contrari. He parlat amb fonts que haurien de tenir-ne una informació detallada, però que, en canvi, em diuen que estan perdudes.
El COMB té una corredoria d'assegurances pròpia, cosa no usual si es té en compte la seva dimensió. Hi ha un entramat d'operacions que només es podria conèixer bé amb una auditoria de gestió. En aquest camp de l'assegurança de responsabilitat civil ja hi va haver un llarg conflicte legal amb el Col·legi de Metges de Girona.
Unes eleccions realment competitives són l' única via de solució. Per això cal que l' honest president del COMB, Miquel Vilardell, faci seva una frase de Ted Turner, el pare de la televisió CNN: “Lidera, segueix o apartat del camí”. No és una frase 'buonista', però sí imprescindible per poder replantejar l'enrevessat mullader sanitari, ja antic i d'obligada transparència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.